Versión de HTML Básico
48
medicina
Els hiperpares
Ser pare/mare no és tasca fàcil. Sovint sorgeixen
infinitat de dubtes: som permissius? Actuem de
forma correcta? Els facilitem massa les coses?...
Dubtes i més dubtes, una cosa sí que és clara, les
intencions són bones quan l’amor és incondicional,
i aquest ho és.
Davant tots els dubtes, està sorgint una
generació de pares, “els hiperpares”, aquest és un
model educatiu iniciat als Estats Units i estès per
molts països. Aquesta hiperpaternitat està basada
en una sobreprotecció i sobreatenció cap als fills.
El nen/a esdevé el melic del món, és a dir, el centre
de la família. El centralisme d’aquests nens/es pot
causar a la llarga conductes contraproduents, les
quals els mateixos pares sovint ni les veuen ni les
accepten quan se’ls hi explica.
Aquest nen/a és un 10, no pot ser menys! I per
tal que així sigui, els pares i mares s’hi impliquen
molt; quants de nosaltres no hem escoltat a pares
dient “demà tenim examen”, o bé donant el menjar,
vestint, fent la motxilla, preparant la bossa de futbol,
fent dormir... a nens/es d’edats suficientment grans
per poder-ho fer sols?
Es practica una sobreatenció quan de vegades
el que convé és crear una distància prudent, una
sana desatenció, potenciant una autonomia i
independència que l’ajudarà a madurar i a créixer.
Algunes característiques d’aquests nens
poden ser: poca autoestima i timidesa, conductes
immadures, moltes pors i inseguretats, poca
tolerància a la frustració, dependència total dels
pares... Entre altres.
Des de Tinc Tan pensem que cal donar un espai
als nostres fills, cal que s’equivoquin per poder
millorar. La confiança, la seguretat i poder-los
transmetre que ho poden fer els ajudarà a afrontar
les situacions de la vida amb seguretat.
MarTorrent i Esther Huguet
Bona
Fira